Millor fernandez ( 3 )
Millor fernandez. Encuentra docenas de millor fernandez con fotos para copiar y compartir.
La Literatura Infantil debe ofrecer a los niños herramientas y ayudas para entender el mundo.
César Fernández GarcÃa
Me fascinan las islas, en general todos los escenarios que permiten manejar a los personajes en espacios abiertos y en donde se pueda plasmar la soledad que a veces sienten.
César Fernández GarcÃa
Algunos tienen miedo a los demás, mientras que otros se temen a sí mismos.Unos a la muerte y otros a la vida; unos a la oscuridad y otros a la luz; unos a la mentira y otros a la verdad.
César Fernández GarcÃa
Del silencio y de la paz interior brotan las ideas que gritarán a las conciencias
César Fernández GarcÃa
Corrijo con la cabeza, pero escribo con mi vida real y la imaginada, con mis sueños y sus caminos, con mis recuerdos y mis miedos.
César Fernández GarcÃa
Que el lector experimente la lectura como un ejercicio de desenmascaramiento. Para desentrañar el significado de la vida este ejercicio es clave. No solo para entender, sino también para ser feliz
César Fernández GarcÃa
La magia habita en cualquier detalle, en cualquier objeto, situación y persona. Solo hace falta ponerse las gafas adecuadas para reconocerla
César Fernández GarcÃa
La novela construye el mundo palabra a palabra con la colaboración del lector
César Fernández GarcÃa
Si no les gusta la reforma judicial, ¿que proponen a cambio? porque si la justicia esta bien así, ¿que son todas esas marchas pidiendo justicia?
Cristina Fernández de Kirchner
No se si fue un Maremoto o un Tsunami, eso hay que preguntarselo a un especialista.
Carmen Fernández Gibbs
Por el hecho de trabajar en noticias, muchas veces la gente se me acerca, pero no para saludarme sino para pedirme ayuda. La mayoría son personas que son refugiadas y quieren denunciar el drama por el que han pasado.
MarÃa LucÃa Fernández
«Salvo una batalla perdida, no hay nada más deprimente que una batalla ganada».
Jorge Fernández DÃaz
Mas que toda su preparación académica, la habilidad de interesarse por las cosas, vivir cada hora de si día como periodista, estar atento a cada hecho importante que ocurra no sólo en la ciudad donde viva, sino también en el país y en el mundo. El periodismo se ejerce de tiempo completo.
MarÃa LucÃa Fernández
Lo que para nosotros es esencial de la hominización: un proceso de complejificación multidimensional, en función de un principio de autoorganización o autoproducción.
Leandro Fernández de MoratÃn
Nuestro país no es un partido de fútbol, es un país soberano que no sera sometido a ninguna amenaza.
Cristina Fernández de Kirchner
El que quiera discutir con Cristina, yo le aconsejo: chocar con un tren cargado con piedras es más fácil
AnÃbal Fernández
Las discriminaciones se dan hasta muchas veces hacia las mujeres que tal vez ocupamos lugares en los sistemas de poder y también hay un comportamiento diferente hacia esa mujer que forma parte de un sistema de poder que cuando son los hombres los que forman parte de ese sistema de poder.
Cristina Fernández de Kirchner
¿¡Cajas!? ¿¡Cajas!? ¡Lo único que yo tengo que hacer con las cajas es coger un bate de béisbol y liarme a palos hasta que acabe con todas!.
Miguel Ãngel Fernández Ordóñez
Los dolores que quedan son libertades que faltan, ayer nos dieron un dolor pero nos vamos a curar porque tenemos buenos farmacéuticos, inyecciones y remedios
Cristina Fernández de Kirchner
Sepan que voy a seguir representando los intereses de todos los argentinos. Lo pienso ejercer con todos los derechos que me da la Constitución y el voto popular
Cristina Fernández de Kirchner
Once años atrás el capitán no era capitán sino teniente de caballería, y navegaba peligrosas aguas a bordo de la fragata Santa Dorotea. España era todavía aliada de Francia y el barco estaba fondeado en Tolón mientras la impresionante escuadra francesa ultimaba los preparativos para la campaña de Egipto. Hubo una fiesta de honor para la oficialidad española, y Bonaparte se abrió paso entre muchos y clavó la mirada en el teniente español. Fueron unos segundos mágicos y desconcertantes, que nadie pudo comprender, y entonces el futuro emperador dio un paso más y tomó un botón de la casaca blanca y celeste, y leyó el nombre de Murcia. El teniente le sostuvo la mirada, y Napoleón sonrió de manera enigmática como si entendiera con el instinto algo que no podía pronunciarse. Tal vez solo se trataba de un vago presentimiento.
Jorge Fernández DÃaz
Entonces les pido solamente un instante, un segundo, que piensen en él, aún los que no lo quisieron, porque realmente hizo mucho para que hoy podamos tener esta Argentina y para que esta Argentina siga creciendo con la fuerza que todos nos merecemos.
Cristina Fernández de Kirchner
Esa incertidumbre relativa sobre el acontecer histórico futuro quiebra el marco rígido e inflexible de las predicciones necesarias para abrirnos un horizonte de alternativas y de posibilidades quizás prometedoras. Pero ese horizonte adolece de una debilidad inevitable: su irreparable precariedad.
Ãscar Fernández González
El dilema de los próceres es una formidable novela para descifrar qué somos los argentinos?. Tomás Eloy Martínez.
Jorge Fernández DÃaz (escritor)
La Brisa
A mi querido amigo J.C. Fernández
Aliento de la mañana
que vas robando en tu vuelo
la esencia pura y temprana
que la violeta lozana
despide en vapor al cielo.
Dime, soplo de la aurora,
brisa inconstante y ligera,
¿vas por ventura a esta hora
al valle que te enamora
y que gimiendo te espera?
¿O vas acaso a los nidos
de los jilgueros cantores
que en la espesura escondidos
te aguardan medio adormidos
sobre sus lechos de flores?
¿O vas anunciando acaso,
sopla del alba naciente,
al murmurar de tu paso,
que el muerto sol del ocaso
se alza un niño en Oriente?
Recoge tus leves alas,
brisa pura del Estío,
que los perfumes que exhalas
vas robando entre las galas
de las violetas del río.
Detén tu fugaz carrera
sobre las risueñas flores
de la loma y la pradera,
y ve a despertar ligera
al ángel de mis amores.
Y dile, brisa aromada,
con tu murmullo sonoro,
que ella es mi ilusión dorada,
y que en mi pecho grabada
como a mi vida la adoro.
A mi querido amigo J.C. Fernández
Aliento de la mañana
que vas robando en tu vuelo
la esencia pura y temprana
que la violeta lozana
despide en vapor al cielo.
Dime, soplo de la aurora,
brisa inconstante y ligera,
¿vas por ventura a esta hora
al valle que te enamora
y que gimiendo te espera?
¿O vas acaso a los nidos
de los jilgueros cantores
que en la espesura escondidos
te aguardan medio adormidos
sobre sus lechos de flores?
¿O vas anunciando acaso,
sopla del alba naciente,
al murmurar de tu paso,
que el muerto sol del ocaso
se alza un niño en Oriente?
Recoge tus leves alas,
brisa pura del Estío,
que los perfumes que exhalas
vas robando entre las galas
de las violetas del río.
Detén tu fugaz carrera
sobre las risueñas flores
de la loma y la pradera,
y ve a despertar ligera
al ángel de mis amores.
Y dile, brisa aromada,
con tu murmullo sonoro,
que ella es mi ilusión dorada,
y que en mi pecho grabada
como a mi vida la adoro.
Manuel Acuña
Per Sempre.
Tal volta les coses passen per alguna raó.
Tal volta lo roí passa per a donar pas a alguna cosa millor.
I tal volta, tan sols, tal volta l’amor pot ser per a sempre.
Jo solia ser eixa xica que no buscava l’amor, que era feliç passant bons moments amb els amics i familiars, viure el día a dia... no hem feia falta res més. Per a mi tindre parella era una mica masoquista.
Aquest pensament el tenia, el més segur, per a ver viscut tantes situacions desastroses; ho explicaré millor: Des de que tenia tretze o catorze anys ha estat consolant a les meues amigues (eixes que están boges amb el seu primer amor adolescent) amb problemes del noviis, i als meus amics per problemes amb les novies, també m’han aparegut velles amigues, que ja casi que no sabia res d’elles, plorant perquè el nuvi les havia deixat, i la cosa es que vaig deixar de saber res d’elles perquè van preferir anar amb el nuvi, que amb mi... irònic, ho sé.
Jo no volia cap relació amb compromís. Mai.
Un día al institut...
- Tenim que anar-se’n de festa aquest fi de setmana, amb Jordi i els amics.. que s’ho passarem molt be! Ah, Sara tu també vens ¿val?
- D’acord... però jo no vull arribar tard a casa.. i eixos amics vostres jo no els conec... però be...- En realitat no tenia cap gana de eixir del poble.. però pràcticament em van obligar.
Una volta allí ens vam fer un herbero i... a ballar! La veritat es que si que estava passant-ho molt bé...
Em van presentar a aquells amics.. i jo, que no solia fixar-me en els xics... allí estava Jordi.. tal volta hem va cridar l’atenció per ser tan tímid, o el seu somriure, o per la manera en la que ens vam mirar.. així i tot.. no li vaig donar cap importància.
En el sopar, asseguda al costat de Jordi...
- Vols alguna cosa?
- No gracies, no tinc fam, i tampoc he dut diners...
- D’acord, et menjaràs un tros del meu entrepà.
- Que? De debò, que no fa falta...
Al final, hem vaig menjar un torç del seu entrepà i vam estar parlant tota l’estona, com si el conegués de tota la vida, no vam parar de riure, i riure i riure..
De matí.
- Mare, espera que jo també vaig!
- Va, no tardes en arreglar-te...
Al centre comercial estava mirant uns tacons... quan sona el telèfon:
- Si?
- Sara, soc Lucia, passat a les 17.00 per ma casa que la meua mare ens acompanya a per unes coses que em vaig deixar al cotxe de Jordi!
- Estic a Valencia... no crec que puga anar, dinaré ací i tot.
- Per favor...
- Ho intentaré, ara després t’envie un sms.
- Val, adéu!
Vaig esbufegar varies vegades després de penjar. Jo volia anar, i lo pitjor es que sabia perquè... per vorer a Jordi. No hem podia passar açò a mi! Però volia pensar que era una tonteria, que no m’agradava. El que estava fent era mentir-me a mi mateixa perquè dins meua hi havia alguna cosa que hem rebolicava l’estomac en tan sols pensar en ell.
Vaig convèncer a ma mare per tornar prompte.
<< A les 17.30 com a molt tard estic a ta casa>> Enviat.
Lucia va aconseguir eixes coses tan importants... Cinc euros; i ja que vam anar, doncs vam tornar a la festa. Vam ballar molt i...
...quan vaig voler donar-me conter ja estava massa a prop de Jordi, sentia el seu cos tan prop de mi, que vaig poder arribar a sentir els batecs del seu cor. Sentia el seu alè prop del meu nas, i no vam poder evitar-ho i els dos, vam arrimar els nostres llavis i ens vam besar, lenta i apassionadament, amb ganes, amb passió, va ser perfecte, va ser preciós, va ser... màgic.
Vam passar quatre o cinc dies, parlant per el facebook, mòbil, etc. Pensava tot el día amb ell, no feia altra cosa que pensar en quan tornaria a parlar en ell, i no m’ho podia creure, no podia passar-me això a mi, vaig arribar a pensar que estava boga..
Va vindre al poble, vam estar tota la vesprada parlant, i hem va dir exactament “T’agradaria mantindre una relació? “ en el moment hem vaig riure, ho va dir tant formal... i sense dubtar-ho ni un sol moment vaig dir molt clarament que si... Al arribar a casa ho vaig pensar i... que es el que havia fet? Jo?Jo amb nuvi? No podia ser... hem va costar assimilar-ho un día sencer, i quan ja vaig ser capaç de creurem jo, vaig decidir contar-li-ho a Maria, la meua amiga (quasi germana) que com que estava de vacacions no va poder adonar-se de res..
- Maria?
- Hola Sara! Ja no sabia res de tu, tinc que contar-te coses del viatge. Però abans conta’m que tal t’ho has passat.
- Tinc nuvi.
Silenci. Més silenci.
- Què? Deixat de bromes.
- De debò, li diuen Jordi.
Després d’una llarga conversa Maria va arribar a creure-se-us encara que pensava que estava malalta o alguna cosa així...
Jordi i jo vam passar tants de moments junts... Moments bonics, d’amor, de molt d’amor, roïns, de tristor, moments durs, moments graciosos, de passió, de discussions, etc.
Un dia, hem crida per telèfon:
- Sara, al poble fa molt de fred?
- Sí, bé, no ho se...
- Pots eixir al balcó i dis-me si fa fred o no?
- D’acord vaig...
I quan acatxe la mirada allí estava ell, rient-se i dient-me “ Doncs, no fa molt de fred eh amor..” Vaig baixar corre’ns i ens vam besar, allí davant de ma casa, davant el veïns, davant el sol, que ens mirava amb enveja.
Eixe mateix dia.. abans d’anar-se’n:
- Fes-me la promesa de que sempre estarem junts.
- Per sempre.
I em va besar amb amor, amb molt de amor. Ell, que ho era tot, que hem va demostrar que m’estimava, ell, que per a mi era una droga,que sense ell jo moria poc a poc, ell que era la meua vida, si ell faltava al meu cor, el meu cor deixaria de funcionar. I així va ser.
Un accident amb el cotxe va ocórrer mentre conduïa cap a sa casa després de vindre a vorem, quan hem van avisar del accident, vaig plorar, i plorar, i plorar, els amics hem van ajudar, els pares també, però poc a poc jo anava morin dins meua i no volia sofrir més, no, no volia sofrir més, i vaig fer que aquella promesa s’acomplira. Vaig notar el metall gelat a la meua pell i després.. després.. res.
Tal volta les coses passen per alguna raó.
Tal volta lo roí passa per a donar pas a alguna cosa millor.
I tal volta, tan sols, tal volta l’amor pot ser per a sempre.
Jo solia ser eixa xica que no buscava l’amor, que era feliç passant bons moments amb els amics i familiars, viure el día a dia... no hem feia falta res més. Per a mi tindre parella era una mica masoquista.
Aquest pensament el tenia, el més segur, per a ver viscut tantes situacions desastroses; ho explicaré millor: Des de que tenia tretze o catorze anys ha estat consolant a les meues amigues (eixes que están boges amb el seu primer amor adolescent) amb problemes del noviis, i als meus amics per problemes amb les novies, també m’han aparegut velles amigues, que ja casi que no sabia res d’elles, plorant perquè el nuvi les havia deixat, i la cosa es que vaig deixar de saber res d’elles perquè van preferir anar amb el nuvi, que amb mi... irònic, ho sé.
Jo no volia cap relació amb compromís. Mai.
Un día al institut...
- Tenim que anar-se’n de festa aquest fi de setmana, amb Jordi i els amics.. que s’ho passarem molt be! Ah, Sara tu també vens ¿val?
- D’acord... però jo no vull arribar tard a casa.. i eixos amics vostres jo no els conec... però be...- En realitat no tenia cap gana de eixir del poble.. però pràcticament em van obligar.
Una volta allí ens vam fer un herbero i... a ballar! La veritat es que si que estava passant-ho molt bé...
Em van presentar a aquells amics.. i jo, que no solia fixar-me en els xics... allí estava Jordi.. tal volta hem va cridar l’atenció per ser tan tímid, o el seu somriure, o per la manera en la que ens vam mirar.. així i tot.. no li vaig donar cap importància.
En el sopar, asseguda al costat de Jordi...
- Vols alguna cosa?
- No gracies, no tinc fam, i tampoc he dut diners...
- D’acord, et menjaràs un tros del meu entrepà.
- Que? De debò, que no fa falta...
Al final, hem vaig menjar un torç del seu entrepà i vam estar parlant tota l’estona, com si el conegués de tota la vida, no vam parar de riure, i riure i riure..
De matí.
- Mare, espera que jo també vaig!
- Va, no tardes en arreglar-te...
Al centre comercial estava mirant uns tacons... quan sona el telèfon:
- Si?
- Sara, soc Lucia, passat a les 17.00 per ma casa que la meua mare ens acompanya a per unes coses que em vaig deixar al cotxe de Jordi!
- Estic a Valencia... no crec que puga anar, dinaré ací i tot.
- Per favor...
- Ho intentaré, ara després t’envie un sms.
- Val, adéu!
Vaig esbufegar varies vegades després de penjar. Jo volia anar, i lo pitjor es que sabia perquè... per vorer a Jordi. No hem podia passar açò a mi! Però volia pensar que era una tonteria, que no m’agradava. El que estava fent era mentir-me a mi mateixa perquè dins meua hi havia alguna cosa que hem rebolicava l’estomac en tan sols pensar en ell.
Vaig convèncer a ma mare per tornar prompte.
<< A les 17.30 com a molt tard estic a ta casa>> Enviat.
Lucia va aconseguir eixes coses tan importants... Cinc euros; i ja que vam anar, doncs vam tornar a la festa. Vam ballar molt i...
...quan vaig voler donar-me conter ja estava massa a prop de Jordi, sentia el seu cos tan prop de mi, que vaig poder arribar a sentir els batecs del seu cor. Sentia el seu alè prop del meu nas, i no vam poder evitar-ho i els dos, vam arrimar els nostres llavis i ens vam besar, lenta i apassionadament, amb ganes, amb passió, va ser perfecte, va ser preciós, va ser... màgic.
Vam passar quatre o cinc dies, parlant per el facebook, mòbil, etc. Pensava tot el día amb ell, no feia altra cosa que pensar en quan tornaria a parlar en ell, i no m’ho podia creure, no podia passar-me això a mi, vaig arribar a pensar que estava boga..
Va vindre al poble, vam estar tota la vesprada parlant, i hem va dir exactament “T’agradaria mantindre una relació? “ en el moment hem vaig riure, ho va dir tant formal... i sense dubtar-ho ni un sol moment vaig dir molt clarament que si... Al arribar a casa ho vaig pensar i... que es el que havia fet? Jo?Jo amb nuvi? No podia ser... hem va costar assimilar-ho un día sencer, i quan ja vaig ser capaç de creurem jo, vaig decidir contar-li-ho a Maria, la meua amiga (quasi germana) que com que estava de vacacions no va poder adonar-se de res..
- Maria?
- Hola Sara! Ja no sabia res de tu, tinc que contar-te coses del viatge. Però abans conta’m que tal t’ho has passat.
- Tinc nuvi.
Silenci. Més silenci.
- Què? Deixat de bromes.
- De debò, li diuen Jordi.
Després d’una llarga conversa Maria va arribar a creure-se-us encara que pensava que estava malalta o alguna cosa així...
Jordi i jo vam passar tants de moments junts... Moments bonics, d’amor, de molt d’amor, roïns, de tristor, moments durs, moments graciosos, de passió, de discussions, etc.
Un dia, hem crida per telèfon:
- Sara, al poble fa molt de fred?
- Sí, bé, no ho se...
- Pots eixir al balcó i dis-me si fa fred o no?
- D’acord vaig...
I quan acatxe la mirada allí estava ell, rient-se i dient-me “ Doncs, no fa molt de fred eh amor..” Vaig baixar corre’ns i ens vam besar, allí davant de ma casa, davant el veïns, davant el sol, que ens mirava amb enveja.
Eixe mateix dia.. abans d’anar-se’n:
- Fes-me la promesa de que sempre estarem junts.
- Per sempre.
I em va besar amb amor, amb molt de amor. Ell, que ho era tot, que hem va demostrar que m’estimava, ell, que per a mi era una droga,que sense ell jo moria poc a poc, ell que era la meua vida, si ell faltava al meu cor, el meu cor deixaria de funcionar. I així va ser.
Un accident amb el cotxe va ocórrer mentre conduïa cap a sa casa després de vindre a vorem, quan hem van avisar del accident, vaig plorar, i plorar, i plorar, els amics hem van ajudar, els pares també, però poc a poc jo anava morin dins meua i no volia sofrir més, no, no volia sofrir més, i vaig fer que aquella promesa s’acomplira. Vaig notar el metall gelat a la meua pell i després.. després.. res.
Vero Valero
Luis Fernández ha hecho de este choque una guerra de perros. Yo sólo hablo de hombres, no de niños maleducados.
José Mourinho